Xarxes socials Social network Comunicació virtual mòbil xarxes

Relacions virtuals com a mirall dels nostres desitjos

Les noves tecnologies han canviat radicalment la nostra manera de comunicar-nos, però encara no és clar si les mateixes afavoreixen o perjudiquen les relacions humanes. El que és cert és que, avui en dia, cadascun de nosaltres s’ha tornat una petita peça d’aquell trencaclosques virtual que és la xarxa.

La xarxa

Ja no estem sols, ni tan sols quan ho desitgem. Cadascú és una gota del mar i, com una gota, que no sap on comença i on s’acaba, és el mar mateix. Som el mar, som consciència coŀlectiva i compartim el nostre “jo” a través de l’oceà que anomenem xarxa. Ens influenciem i ens necessitem recíprocament, a tal punt que estem perdent la consciència de les fronteres del nostre “jo”. Ja no sabem si som el que pensem, el que els altres veuen en nosaltres o el que pensem que els altres veuen en nosaltres.

Per què ens relacionem per internet?

Què és el que mou la nostra tendència a socialitzar virtualment? Volem conèixer de debò els nostres interlocutors o només volem autopromocionar-nos? Volem saber dels altres o volem que sàpiguen de nosaltres? És sociabilitat, la nostra, o narcisisme?

L’any passat es va estrenar a Catalunya una obra teatral que trasllada “Les tribulacions del jove Werther” de Goethe en l’era de les xarxes socials. El seu director, l’alemany Nicolas Stemann, va explicar que les xarxes han canviat la forma d’interactuar amb les altres persones fins al punt que les relacions s’estan tornant cada cop més superficials i tot plegat acaba sent “una forma egocèntrica de comunicació”.

Segons Stemann, els usuaris utilitzarien les xarxes “com a miralls d’ells mateixos” i, de fet, o bé a la noveŀla de Goethe o bé a la seva adaptació teatral, la noia objecte de desig mai surt, ni tan sols té cara. Els sentiments prescindeixen de la persona que n’és l’objecte. Es tracta d’un amor que “manté quelcom d’irreal”, com l’amor descrit, per exemple, per Dostoievski:

– Ai, si sabéssiu quantes vegades vaig estar enamorat d’aquesta manera…
– I com doncs, i de qui?
– De ningú, d’un ideal, de la que veig en els meus somnis.

El perill de les relacions virtuals

Segons alerta el psicòleg italià Cesare Guerreschi, amb les noves tecnologies de comunicació és fàcil que les relacions virtuals esdevinguin progressivament més importants que les reals i que l’individu s’acabi aïllant, “vivint en un món paraŀlel poblat per persones idealitzades”. De mica en mica, es deixa de parlar amb els individus “reals” que poblen la nostra vida i s’acaba substituint-los amb uns productes de la nostra imaginació, reals en el seu entorn però imaginaris per a nosaltres, individus que fem servir com a reflex dels nostres desitjos. No distingim entre el que són els nostres interlocutors i el que voldríem que fossin. La seva vida real ens és irrellevant.

VirtualLa comunitat virtual està substituint la real, o bé per mancança de temps per dedicar a les persones del nostre entorn, o bé (i sobretot) per mancança d’interès, a causa del menor risc que teòricament comporta la virtualitat. No ens relacionem amb persones presents aquí i ara, sinó amb la seva absència, immutable i tranquiŀlitzadora. Preferim conviure amb la morbosa curiositat de l’absència. Ho demostra el fet que, sovint, ni tan sols s’arriba a fer-les reals, aquestes relacions virtuals, que siguin amoroses o d’amistat. Es queden allà, suspeses en uns llimbs de “potser”.

La tendència a embastar relacions virtuals en lloc de reals fins i tot pot arribar a convertir-se en una addicció, en un trastorn obsessiu-compulsiu que el psiquiatre americà Ivan Goldberg va batejar Internet Addiction Disorder (IAD) i que pot arribar a perjudicar greument la vida de qui el pateix. L’individu dedica cada cop menys temps a la família i a les persones del seu entorn real, i tendeix a estranyar-se. Descuida i compromet les relacions “reals”, que siguin d’amistat, de família o de parella. Allunya –voluntàriament o inconscientment– les persones que té a prop físicament i només s’acaba comunicant amb qui està lluny.

Un món de zombis digitals

Addictes o no, estem perdent la capacitat de relacionar-nos més enllà d’una pantalla. Les nostres relacions ja no són reals, sinó idees i imaginació. Vivim en una mena de tecno-núvol que s’ha tornat la nostra realitat, tot i que virtual.

Amb el nostre smartphone entre les mans, estem perdent el contacte amb la realitat. Ens hem tornat uns zombis digitals amb la síndrome del Capità Garfi: com ell, només podem disposar d’una mà mentre que l’altra està constantment ocupada amb la seva pròtesi tecnològica, és a dir, l’smartphone. I cada cop més patim nomofobia (“no-mòbil-fòbia”), és a dir, l’ansietat provocada pel terror de quedar-nos sense mòbil, completament desconnectats i, per tant, aïllats. Sols.

Un dia Albert Einstein va dir: “Em fa por el dia en què la tecnologia superarà les interaccions humanes perquè aleshores el món tindrà una generació d’idiotes”. Potser ens hauríem de preguntar si aquell dia ja ha arribat.

One comment

  • Per descomptat que estem idiotizats. Avui, Dia de tots els Sants, he pres els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i l’espectacle donabavergonya aliena.

    Tots embardissats en els seus respectius mòbils, fins i tot famílies senceres. Ningú llegint un llibre. Excepte un servidor que aprofita el ferrocarril per llegir passatges de “La Màgia de l’Ordre” de Mari Kondo… :'(

Deixa un comentari