Savigny

Llei i justícia no són sinònims, l’obediència no sempre és deguda

Com a jurista curiosa sempre em va despertar molt interès l’anomenat “Dret Natural”, que en definitiva s’hauria de dir “Sentiment de Justícia”. Es cursa com a assignatura en els estudis de primer any de la carrera de Dret.

A la Facultat ens parlaven del debat al segle XIX entre Thibaut i Savigny; el primer com a defensor de la “norma uniforme” per a tothom i l’obediència a la mateixa. L’altre, o sigui Savigny advocava pel “Volksgeist”, el “dret del poble”, allò que els ciutadans des de sempre han observat com a normes per relacionar-se i organitzar-se des de temps immemorials ha de ser la Norma.

Els judicis de Nuremberg van il·lustrar aquelles primeres passes pel món del Dret: existeix una Norma, universal i suprema que tots hem de respectar: la Dignitat humana, els Valors universals front l’acatament estricte de la llei.

Hans Kelsen, jurista jueu, durant els anys 20 va teoritzar i defensar la supremacia de la norma escrita per sobre de tot. Després de la Segona Guerra Mundial, va haver d’acceptar que no tota norma és mereixedora d’obediència quan aquesta no és “justa”, quan aquesta contradiu els Valors universals.

Ningú pot fer servir l’excusa que només compleix les ordres si, fent-ho, comet uns fets que alhora també són delictes. Per a què el codi penal ho preveu com a circumstància eximent de tota responsabilitat, si no per a perpetuar el poder a qualsevol preu si escau?

És el debat que ara vivim a Catalunya: llei i justícia no són sinònims.

Savigny té dedicada una plaça molt encisadora a Berlin, Thibaut no.

Deixa un comentari