Inundacions

55è aniversari de les inundacions del Vallès

Aquella nit del 25 de setembre de 1962, els elements es van conjurar per causar la mort d’entre 600 i 1.000 persones. Morts i desapareguts. Les víctimes eren immigrants que havien fugit de la fam, del caciquisme de l’Espanya de les oligarquies. Havien arribat des de Múrcia, Andalusia i Extremadura cercant una vida millor, un futur, una esperança. Havien anat a treballar a les tèxtils i a les indústries mecàniques que la burgesia catalana començava a despuntar. Havien arribat a una Catalunya encara agrícola on es començava a fer competitiva la seva indústria. Un territori que no estava preparat per rebre tanta població que fugia de la fam, sense habitatges on residir dignament.

La necessitat havia obligat a ocupar els únics terrenys lliures, a la vora de les rieres de Rubí i de Terrassa. Aquella nit de tempesta del 25 de setembre de 1962, es va produir una acumulació d’aigua que va fer eclosió i va escombrar les infraestructures i els precaris barris de barraques i construccions precàries al voltant de Terrassa, Rubí, Sabadell, Montcada, Ripollet, Cerdanyola, Sant Quirze i Mollet del Vallès.

A la foscor, les avingudes d’aigua es va emportar famílies senceres, fills. L’única llum era la de les descàrregues elèctriques acompanyades d’estrèpits forts en mig de crits de desesperació i habitatges que desapareixien en un moment amb els seus ocupants.

La solidaritat entre iguals

L’aportació més gran per ajudar els afectats va venir de les iniciatives privades, davant un estat autàrquic que tampoc estava preparat; i les ajudes no van arribar als perjudicats, sinó que la corrupció del règim franquista les va repartir de forma arbitrària i fins i tot es va aprofitar de la situació de desvaliment dels orfes.

L’aparell franquista va fer servir la tragèdia per la seva propaganda a través de la presència del dictador fent-se fotografies als escenaris de la tragèdia, organitzat des del Ministerio de Informació a càrrec del ministre Manuel Fraga Iribarne, fundador de l’actual Partido Popular.

L’endemà de la rubinada, des de les ones de Ràdio Barcelona, el periodista Joaquim Soler Serrano va fer una crida a la solidaritat i en quatre dies es va recaptar la quantitat de vint-i-sis milions de pessetes de l’època. Aquesta solidaritat va arribar, i també les de metges, sanitaris i altres particulars que van anar voluntàariament a embrutar-se de sang i fang.

Aquest és el record que ha quedat a la memòria popular: gent ajudant a gent; solidaritat entre iguals. Ho he vist passejant pels carrers i parlant amb la seva gent.


Inundacions

L’onada 

de Gianluca Spada (1972-2014)

L’Adèle segué de sobte al llit amb el barnús enganxat al cos suat. Per la finestra entrava la llum tènue dels fanals i alguns rajos ratllaven el despertador sobre la tauleta de nit.

23:30

Intentà regular la respiració afanyosa, calmar la bèstia que bategava dins el seu pit, domar la seva ment que cada nit, a la mateixa hora, la conduïa enrere, implacable i cruel. I cada nit l’onada tornava a agafar-la amb el seu càrrec d’aigua tèrbola, fulles, fang, branques, ferro, víctimes innocents i esperances perdudes.

23:31

L’Àngel escoltava preocupat la insistència de l’aigua que bategava contra el vidre opac i semblava que no tingués ganes de parar. Els llamps continus ho il•luminaven tot. Un fil d’aigua s’enfilava sota la porta eixamplant-se pel paviment de terra de la cambra que feia de cuina, sala d’estar i dormitori. Va sacsejar la muller que dormia al seu costat.

23:32

– “Mel•lútxa, desperta’t. Agafem els nens i sortim a fora”.

La Carmèla, a qui tothom deia Mel•lútxa, va obrir els ulls com taronges i va llevar-se sense fer preguntes. El to del marit no admetia rèpliques. Feixugament, amb el ventre inflat per l’embaràs, aixecà el José, el fill més petit, i anà al darrere del consort que estrenyia l’Adèle entre els braços.

23:33

–  “On són en Vicent i l’Antoni?”

–  “No ho sé, no han tornat.”

L’Àngel va obrir el vell portal de fusta i un rierol gèlid li va submergir els peus. La pluja continuava caient, el mestral fuetejava els rostres amb ferotgia, al lluny un soroll sord. Alguns segons per prendre una decisió. Al seu davant va aparèixer la torre de l’alta tensió.

23:34

L’Adèle apretava fort el coll del pare, arrabassada d’un son que no li deixava obrir els ulls. L’aigua gèlida la va pegar. Eren enmig de la pluja i el pare corria entre els tolls. S’aturà i li va xiuxiuejar a cau d’orella, com quan li cantava les velles cançons en sard:

–  “Agafa’t fort i puja a dalt, el més endalt que puguis. No miris a baix i agafa’t fort. Ara torno amb el teu germà i la teva mare.”

L’Adèle es va agafar al pal de ferro i començà a pujar-hi, amb l’aigua i el vent que li entumien les mans, fent-ho tot fangós i relliscós.

23:35

El soroll s’apropava, cobrint el del vent que s’enfilava feixuc entre les frondes dels arbres. L’Àngel tornà després d’un temps que semblava infinit, estrenyent el José, mut i esglaiat. Al darrere seu, la Mel•lútxa que, panteixant, va pujar lentament sobre el pal, ella i la seva panxa, amb el retruny cada cop més proper, ja un tro continu.

23:36

El ferro rovellat del pal, la pluja continua i gèlida, el vent que fuetejava el rostre, els cabells, les mans, els ossos. L’Àngel, la Mel•lútxa, l’Adèle i el José s’agarraren en silenci a la seva àncora de salvació, el vent i el soroll ensordidor parlaven per ells.

23:37

L’onada va arribar. Una massa informe, espumosa, cega i sorda. Va abatre tot el que va trobar al seu davant, sense veure que s’enduia esperances i confiança després d’anys de guerra i que només deixava fang i misèria; sense escoltar els crits silenciosos dels innocents que trobava pel seu camí, deixant només les llàgrimes dels familiars i buits irreemplaçables.  L’Adèle ja no sentia les mans ni els peus, però va agarrar més fort encara el ferro que li permetia romandre viva. Va mirar cap a la casa, però les parets de fang foses i triturades van acompanyar en silenci altres parets, altres runes, altre fang que l’onada s’emportava.

23:38

L’onada va passar i només va deixar el buit, el silenci i un mar de fang i runes. Ja no hi havia la casa, ja no hi havia l’hort, ja no hi havia els animals, ja no hi havia el jardí ni els arbres on jugava a amagar-se amb en José. No quedava res, només aigua podrida que s’enretirava i fang enganxat per palejar.

23:39

L’Antoni i en Vicent també trobaren la seva àncora de salvació. L’un entre les figueres de moro i l’altre a l’estable amb l’ase. L’onada havia canviat per sempre la seva vida, emportant-se tot el que tenien, però deixant-los una vida al davant.

23:40

L’Adèle va recolzar-se cansada al coixí, esgotada pel cansament.

Per la finestra entrava la llum tènue dels fanals i alguns rajos ratllaren el somriure amarg que dibuixava sobre el seu rostre solcat per les arrugues. Tampoc aquella nit l’onada no havia aconseguit emportar-se-la.

Related Posts

  • 71
    Ahir el president Puigdemont va fer esperar el món per explicar el que hom ja sabia: la sobirania és del poble i s'expressa al Parlament i aquesta és la veu de totes les veus del poble, on la veu de la majoria declara les veritats. Tots els mitjans de comunicació…
    Tags: al, no, del, l, featured
  • 71
    Segons l’Agència Catalana de Notícies (ACN), diversos empresaris catalans haurien rebut unes invitacions a traslladar la seva seu social fora de Catalunya amb motiu de la situació política que s’hi està vivint. Les cartes d’invitació procedirien d’uns centres de negocis i polígons ubicats arreu d’Espanya. Algunes oferirien a les empreses…
    Tags: l, s, seva, featured
  • 70
    No hi ha cap mediació possible segons el Congrés. Res de nou: els interessos de la cort castellana s'han de preservar. Els interessos econòmics, és clar. Els plans econòmics no es tracen d'un dia per l'altre, sinó que sempre tenen estratègies de llarg termini. De vegades, els esdeveniments precipiten la materialització…
    Tags: del, no, al, featured
  • 70
    Sóc d'aquells catalans dels quals no es parla. Els que no es pronuncien i miren expectants el circ en què s'ha convertit la seva comunitat autònoma. El seu Parlament. La terra que estimen i bona part de la seva gent. Sóc d'aquells catalans que mai han sentit l'amor patri i…
    Tags: no, del, seva, featured
  • 68
    Avui 9 d'obtubre, en una ostentació de sinceritat, m'obriré amb tu. Mai he estat un patriota, almenys amb la idea de patriotisme que tinc al meu cap. No em malinterpretis. No és pel fet de ser català. Simplement no tinc aquest amor patri, aquest sentiment de pertinença incondicional –digues-li orgull…
    Tags: no, al, del, featured

Deixa un comentari