laïcitat - Joan Pau II

La laïcitat es fa servir per atacar símbols i costums cristians

En una plaça de Ploërmel, poble de la Bretanya de cap a 10.000 habitants, hi ha una estàtua de Joan Pau II, donada per l’escultor georgià Zurab Tsereteli el 2006. Ara el Conseil d’État, el més alt òrgan consultiu del govern francès, ha dictaminat que a aquesta obra d’art li sigui extirpat un element fonamental: la creu —Dans le Morbihan, une statue de Jean Paul II devra perdre sa croix—.

Donat que la creu constitueix un signe o un emblema religiós en el sentit de l’article 28 de la llei del 9 de desembre del 1905 [Loi du 9 décembre 1905 concernant la séparation des Églises et de l’État] i que la seva instal·lació per l’ajuntament no entra en cap de les excepcions contemplades per aquest article, la seva presència en un emplaçament públic és contrària a aquesta llei.

A la porta del cementiri de Prinçay (departament 86: Vienne) hi ha una petita creu de 15 cm que ha estat objecte d’un procediment judicial. El denunciant argumenta que «el meu pare, encara que batejat, havia esdevingut deista. Era, com jo, un republicà convençut, molt respectuós de la llei de 1905». Sembla que, per ara, no la trauran —Vienne : le cimetière de Prinçay gardera sa croix—.

Els pessebres de Nadal són un altre motiu recurrent de polèmica. El Conseil d’État ha prohibit definitivament el de Béziers, reiterant que els pessebres estan prohibits en l’espai públic excepte si tenen «un caràcter cultural, artístic o festiu —Le Conseil d’Etat interdit définitivement la crèche de Robert Ménard à Béziers—. El batlle ja ha dit que s’adaptarà a les exigències i aquest any li donarà una dimensió més cultural i festiva.

Robert Ménard ha declarat que «no es pot fer com si aquest país no fos de tradició judeo-cristiana. Perdó, però no som pas l’Aràbia saudita»La crèche de Noël de Béziers interdite: “Il ne faut pas confondre laïcité et lutte contre les religions»— i Manuel Valls s’indigna davant aquestes querelles bizantines: «Avui dia no hi ha un perill catòlic, ja se sabria!» —Croix, crèches, statues… quand la laïcité s’égare—.

Encara que els entusiastes denunciants de tot símbol religiós en edificis públics, animats des de la Fédération nationale de la libre pensée, diuen ser defensors de la separació radical entre l’Estat i la religió, el seu objectiu prioritari, per no dir exclusiu, és el cristianisme, i especialment l’Església catòlica, i passen per alt les operacions propagandístiques llançades per organitzacions islàmiques, des de les pregàries col·lectives en la via pública a les exigències d’ocultació total del rostre i la figura femenina. Sembla que l’única religió a extirpar sigui precisament la pròpia, la que ha afaiçonat el país, mentre que qualsevol culte estrany o estranger és benvingut i integrat.

L’assagista Malika Sorel, autora de Décomposition française (2015), afirma que «la laïcitat és el dic que protegeix França de noves guerres de religió». Això és el que hauria de ser, però no és el que és. A efectes pràctics, feta servir com a instrument de desarticulació cultural i històrica d’un país, la laïcitat és el cavall de Troia d’una altra fe que està decidida a imposar-se.

Deixa un comentari